Imatge

Perquè el progrés tecnològic no ens salvarà de l’actual declivi

Si bé ja gairebé ningú nega el pic del petroli i el conseqüent declivi energètic que està començant a despuntar, hi ha qui es recolza en el mite de que el progrés tecnològic i científic ens oferirà noves tecnologies i un augment de l’eficiència energètica que pal·liaran les pitjors conseqüències d’aquest declivi, de manera que podrem mantenir el nostre model de societat (o com a mínim les coses més bones d’aquest model) més o menys intacte. No és un mite perquè no sigui possible sinó degut a les poques probabilitats que això ocorri. L’objectiu d’aquest text és intentar reunir, resumir i clarificar totes les idees que desmunten aquest mite.

  • Hi ha qui defensa—especialment des d’un punt de vista molt economicista—que el progressiu declivi energètic estimularà cada cop més la inversió en investigació científica i tecnològica dedicada a millorar l’eficiència energètica i a descobrir alternatives als hidrocarburs de manera que ens obsequierà amb nous avanços indefectiblement.Seguidament, tota la indústria es reajustarà amb aquests avanços per tal de mantenir el mateix nivell de producció. Doncs bé, tornant a la realitat, portem ja 5 anys de declivi  i no es veu cap indici d’aquesta possibilitat. La realitat ens diu que el declivi afecta a tots els sectors, inclòs la investigació científica, de manera que cada cop s’estan destinant menys recursos a la investigació. Els avanços científics i tecnològics tarden anys a extendre’s, ser aplicats a la indústria i arribar al públic general, així que el declivi va molt més ràpid que el progrés tecnològic. Això comporta que cada cop més gent es queda exclosa del sistema abans de poder ser beneficiada per cap possible avanç tecnològic.
  • Des que vam iniciar l’era dels combustibles fòssils, pràcticament tots els avanços tecnològics han depès i depenen directament o indirectament dels combustibles fòssils. Així doncs, a mesura que decreixi la nostra disponibilitat de combustibles fòssils, aquests avanços tindran cada cop menys efecte. En altres paraules, sense combustibles fòssils haurem de tornar a la tecnologia que utilitzaven els nostres avis.

Les noves tecnologies no ens salvaran

L’avanç tecnològic no ens salvarà del declivi, perquè també es troba en declivi des de fa més d’un segle. Segons el físic Jonathan Huebner les taxes d’innovacions globals que es consideren importants per als éssers humans han anat disminuint des de la revolució industrial i es dirigeix a un límit d’innovació molt baixa.

La següent gràfica ens mostra l’evolució de les innovacions tecnològiques des de 1453, mostrant el pic d’invents a mitjans del segle XIX:

El cenit tecnologico_html_3d510b9f

És més difícil per a la població actual desenvolupar noves tecnologies malgrat existeixin taxes més altes d’educació i un finançament massiu d’I+D. Huebner afirma que ens estem acostant a edats fosques, ja que la taxa d’innovació és la mateixa que en l’Edat Mitjana. Només s’aprecia un perfeccionament tecnològic sobre grans invents d’anys pretèrits. Cada vegada són necessaris majors equips, majors pressupostos i més treball interdisciplinar per a aconseguir nous descobriments científics i tecnològics ja que el més fàcil (bàsicament, tot allò més proper a la nostra escala dimensional i temporal) ja s’ha descobert.

El notable creixement demogràfic mundial no va acompanyat proporcionalment d’una eclosió de genis, ni de noves innovacions. Els grans invents i descobriments dels segles XIX i XX segueixen sent la columna vertebral de l’actual civilització: la teoria atòmica (1803), la locomotora (1825), el refrigerador (1834), el telèfon (1876), la llum elèctrica i bombetes incandescentes (1879), l’automòbil i els motors de combustió(1886), els avions d’hèlix (1890), el cinematògraf (1894), l’estufa elèctrica (1896), la televisió (1926), la penicil·lina (1928), el radar (1931), el motor de turbina (1939), el transistor (1947), el microprocessador (1971) etc. en tots aquests artefactes, únicament s’ha millorat la tecnologia associada a ells. Es perfeccionen però no hi ha un salt qualitatiu de la invenció humana com va succeir en els dos segles anteriors. Els tecno-optimistes van predir per al segle XXI colònies a la Lluna i viatges a Mart i tot el que tenim de nou són xarxes socials i jocs d’ordinador en 3D.

A part d’internet, les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX hem contemplat pocs invents que es puguin considerar revolucionaris, la majoria d’ells relacionats amb les tecnologies de la informació. Internet ens ha portat una millora en diversió i entreteniment, i ha transferit algunes compres de l’univers offline a l’online, però no ha produït cap millora en el sustent de les necessitats humanes bàsiques.

És fàcil imaginar un món de fort desenvolupament econòmic amb enormes vaixells de transport, camions, avions de càrrega, de passatgers, agroindustries, grans màquines que extreuen quantioses matèries primeres, fàbriques de processament etc. al contrari, és difícil concebre un món amb creixement econòmic exponencial únicament amb internet, nanotecnologia, nous materials, intel·ligència artificial i biotecnologia. Les noves tecnologies han prosperat al recer dels grans descobriments i invents dels segles XIX i XX. Per tant són dependents i accessòries.

Vivim en una civilització que posseeix una enorme capacitat agrícola i industrial assegurada bàsicament amb petroli, gas i carbó. És impossible que puguin evolucionar tecnologies prescindibles per a la supervivència humana com la nanotecnologia si no hi ha una infraestructura prou robusta que les empari. Es dóna per descomptat que no s’esfondrà la vigent infraestructura que cada cop devora més energia, proporcionant-nos una base de supervivència sòlida, necessària i còmoda que permeti el desenvolupament de noves tecnologies.

L’eficiència energètica no ens salvarà

Abans que res caldria distingir l’eficiència energètica humana de la global. Ens podem vanagloriar de que la nostra civilització hagi assolit la més gran eficiència humana de tots els temps. És a dir, podem fer més feina i produir més riquesa invertint menys energia humana que mai. Si antigament un home necessitava un dia sencer treballant durament per llaurar un camp, ara ho pot fer còmodament en mitja hora assegut en un tractor amb aire acondicionat. Per altra banda, si tenim en compte tota l’energia extra-humana que utilitzem, ens adonem que som la societat menys eficient que ha existit mai. A Occident arribem a invertir 10 calories d’energia per produir una sola caloria alimentícia!

Entenc que la millora en l’eficiència energètica global és íntrínseca al declivi energètic: a mesura que perdem potència energètica, ens veurem forçats a utilitzar l’energia amb més consciència per tal de no malgastar-la, és a dir, enlloc d’agafar el cotxe per anar a comprar el pa, hi anirem a peu o amb bicicleta. Però això és ben diferent de pensar—segons el mite de l’eficiència—que una tecnologia més eficient ens permetrà mantenir el mateix nivell de vida, el mateix consum i les mateixes tecnologies, és a dir, seguir agafant el cotxe per anar a comprar el pa, però amb un cotxe més eficient. Resumint: a nivell global serem cada cop més eficients energèticament, però no degut al progrés tecnològic sinó degut principalment a l’estalvi forçat pel declivi, mentre que cada cop serem menys eficients a nivell humà.

A continuació exposo les raons que desmunten el mite de l’eficiència.

  1. En el millor del casos, la millora en l’eficiència energètica pot postergar la crisi energètica alguns anys, però no la pot aturar. És cert que al llarg dels anys els cotxes augmenten la seva vida útil, els frigorífics usen menys energia, els edificis milloren l’eficiència energètica, etc. Els millors exemples tendeixen a considerar un factor de dues millores en un període de 35 anys, el que significa un 2% anual. Però moltes coses ja són el màxim d’eficients possible. Els motors elèctrics són un bon exemple, amb un 90% d’eficiència. Sempre es necessitaran 4181 joules per escalfar un litre d’aigua en un grau Celsius. A una escala mitja tenim consumidors gegants d’energia -com les centrals elèctriques- que milloren molt més lentament, un 1% anual o menys. I aquestes coses, de mitjana tendeixen a tenir una eficiència aproximada d’un 30%. Quantes vegades es podrà “doblar”? Si molts dels nostres artefactes tinguessin una eficiència del 0,01% podríem ser més optimistes respecte el progrés en l’eficiència. Però és possible que només pugui “doblar-se” una vegada.
  2. Degut a interessos comercials, sovint es millora l’eficiència en el consum energètic d’una tecnologia finalitzada, (ja que aquesta és la única que és visible als ulls del consumidor) sense tenir en compte el possible superior cost energètic de la seva producció. Així doncs, és una falsa eficìencia energètica, és un mer mecanisme per vendre productes amb una falsa etiqueta ecològica. El millor exemple d’això és una placa fotovoltaica que amb prou feines arribarà a produir  tota l’energia que va costar la seva sofisticada producció.
  1. Sovint es posa l’atenció en què moltes activitats de l’economia actual són inútils o, com a mínim, prescindibles (el millor exemple és el dels dos camions que es creuen transportant una marcaderia similar, com ara un que porta Nocilla i un altre que porta Nutella). Segons aquesta visió, erradicant totes aquestes activitats guanyaríem molta eficiència, ens estalviaríem una preciosa energia que podríem destinar a “allò que realment importa”. Allò que realment importa” es suposa que són les necessitats humanes bàsiques, la resta són articles de luxe. Vivim en una societat de masses i per funcionar requereix d’una organització extremadament jeràrquica i centralitzada. Això significa que mentre visquem en una societat jerarquitzada, els que es troben en posicions més benestants sempre seguiran consumint articles de luxe que els menys benestants sempre seguiran qualificant de inútils o prescindibles. Però als de dalt mai els hi ha importat gaire la opinió dels de més avall.
  1. La paradoxa de Jevons afirma que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs, es més probable un augment del consum de l’esmentat recurs que una disminució. Això implica que la introducció de tecnologies amb major eficiència energètica acaben per fer augmentar el consum total d’energia. En un context de declivi energètic implica que un increment de l’eficiència energètica, més que portar-nos un estalvi energètic que ens permeti mantenir un nivell de vida i de consum energètic estable, contribuirà a fer més exponencial el declivi energètic.
Anuncis

Cada català té uns 77 esclaus (fòssils) de mitjana.

El petroli és massa valuós per ser cremat com a combustible.

Kenneth S. Deffeyes

Per nosaltres que hem nascut en plena era dels combustibles fòssils abundants i barats, l’energia té un escàs valor i se’ns fa difícil prendre consciència del nostre insostenible, destructiu i desmesurat consum energètic. En el passat ho tenien més fàcil, doncs la gent era partícip de gairebé tots els processos que intervenien en la producció energètica, on l’esforç humà i animal era fonamental. Ens resulta fàcil valorar l’esforç que ha de fer una persona o fins i tot un animal per moure un sac de 30 quilos, ja que ens hi podem identificar. En canvi resulta força difícil identificar-se amb un inexpressiu litre de petroli o gas d’on prové la major part d’energia que utilitzem avui en dia per moure sacs i tot el que ens faci falta. Així doncs, una bona forma de començar a prendre consciencia energètica és calcular quants esclaus humans necessitaríem per produir tota l’energia que consumim, i com que aquesta és predominantment fòssil, els anomenarem esclaus fòssils.

Un ésser humà és capaç de produir una potència permanent de uns 70 a 100 W durant 6 a 8 hores. És a dir, una energia diària de 0,6 a 0,8 kW·h. Per anar bé hauria de consumir unes 3000 kcal (3,5 kW·h). Això suposa que tenim un rendiment com a màquina tèrmica del 18 al 20%.

En termes d’energia final, el consum a Catalunya l’any 2009 (l’últim any del qual disposem dades) va ser de 14547,7 ktep (169189751000 kW·h) . Si dividim aquesta xifra pels aproximadament 7505000 habitants que vivien llavors a Catalunya, ens dóna una mitjana de 22543,6 kW·h de consum energètic anual per persona (61,76 kW·h diaris), que és la mateixa energia que produirien uns 77 humans treballant per cadascú de nosaltres cada dia de l’any sense cap dia de festa.

Si ens fixem en el consum dels nostres automòbils, les conclusions encara són més sagnants: conduint un cotxe amb una potència de 60 cavalls de mitjana (això són 44,129 kW·h), estem dilapidant la potència energètica d’uns 440 humans per transportar, en la majoria dels casos, un sol humà (que acostuma a ser autotransportable).

esclaus fossils

Arribats aquí és fàcil entendre perquè el ciutadà mig occidental viu amb més luxes i comoditats que antics nobles i aristòcrates que no tenien el privilegi de disposar de 77 vassalls al seu servei. El nostre país no és més ètic ni més guai perquè aparentment hagi abolit algunes miserables condicions laborals. L’energia fòssil ens ha permès traslladar aquestes condicions a altres països que treballen per nosaltres, lluny de la nostra vista, mentre aquí la tecnologia derivada de l’energia fòssil fa que totes les feines que no ens agraden tant (com ara rentar la roba o llaurar un camp) ens resultin còmodes, ràpides i netes. Però l’energia fòssil no és renovable, així que totes les il·lusions que ens ha ofert tampoc ho són i d’ençà que arribà el declivi això és cada dia més evident.

Una bona forma d’entendre aquest declivi és mesurar-lo amb esclaus fòssils. Si al 2007 teníem 89 esclaus, al 2009 la xifra queia fins a 77. Si seguim perdent-los a aquest ritme (uns 6 per any) per allà al 2025 ens en quedaran ben pocs i llavors no tindrem més remei que valdre’ns per nosaltres mateixos sense l’ajuda d’esclaus fòssils, com feien els nostres avis o, molt lamentablement, valdre’ns d’esclaus humans.

Font de les dades sobre consum energètic i població: http://www.idescat.cat

No estem en crisi, estem en declivi

Durant els últims 4 anys s’ha repetit tants cops la paraula crisi que hom podria arribar a pensar que—tal i com es defineix en el diccionari—ens trobem en una “fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un país, etc.” I a partir d’aquí deduir que tan sols es tracta d’una fase, que un cop superada tornarem a “la normalitat” (per “normalitat” entenem allò que hem viscut la major part de les nostres vides, és a dir, els feliços temps de creixement econòmic que es van veure estroncats ja fa més de 4 anys per la maleïda “crisi”). Tot i així, estic constatant que cada cop és més estrany trobar algú que mantingui aquesta idea i s’imposa més el “res tornarà a ser com abans”, en el sentit que no tornarem a viure tant inconscientment per sobre de les nostres possibilitats. Però inclús des d’aquesta postura generalitzada, es considera que les coses ja no poden anar molt pitjor, que no podem caure gaire més baix, i que la crisi té una data de caducitat que els economistes i polítics de torn s’encarreguen d’anar posposant a mesura que venç la data de l’última predicció espifiada.

Tenint en compte que la nostra vida moderna ja no depèn de la climatologia ni de les nostres habilitats agrícoles o ramaderes, sinó de l’existència de petroli barat i que tal i com afirma l’AIE (Agència Internacional de l’Energia) vam traspassar el pic del petroli convencional l’any 2006, intueixo que no estem travessant una simple crisi passatgera… estem en declivi! Declivi energètic i, conseqüentment, econòmic (l’energia és la capacitat de generar treball i, per tant, de generar riquesa). Si cada cop tenim menys energia, cada cop tindrem menys riquesa, menys estat del benestar, menys “cotxe nou cada quatre anys”, menys escapades de capdesetmana a capitals europees,… en definitiva: menys de tot (vivint en una època tant materialista i economicista com la nostra, s’entén que em refereixo a menys de tot a nivell material i econòmic. Això no treu que ens puguem seguir enriquint amb tots els béns relacionals i espirituals que donen sentit a la nostra existència: l’amistat, l’amor, el sexe, l’art, el coneixement, la consciència,…).

Si bé a ningú se li escapa que portem 4 anys d’autèntic declivi, existeix una gran resistència a concebre el declivi projectat en el futur, ni tan sols com a remota possibilitat. No disposem de cap evidència de que aquest declivi tingui aturador però la nostra religió basada en el progrés tecnològic perpetu ens fa confiar cegament amb el “ja es descobrirà algo”. I ens oblidem que vivim en un planeta finit i que portem una pila d’anys consumint molts més recursos dels que la terra pot reposar i que aquesta fórmula té un únic resultat possible: el declivi. A nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest declivi sigui penós i forçat (com està sent ara) o conscient i voluntari (en aquest cas valdria més la pena parlar de decreixement enlloc de declivi, que sona molt tràgic).

Com ens ho farem per viure sense petroli barat?

És curiosa la fe cega en la ciència—totalment acientífica—que es professa tant majoritàriament en la nostra societat. Em refereixo al predomini social de la creença en què el progrés científic i la seva aplicació tecnològica ens salvarà de tots els mals haguts i per haver-hi. Tal creença xoca frontalment amb el principi científic de la incertesa: no existeix cap veritat absoluta; una idea tan sols pot ser certa mentre no es demostri el contrari. És a dir, no té gaire sentit creure religiosament amb la ciència, seria més encertat creure-hi escèpticament.

Una previsió científica sobre el futur de la nostra societat hauria d’incloure tots els escenaris possibles i un càlcul de probabilitats de cadascun dels escenaris. Degut a que la nostra societat actual es sustenta en el consum energètic de combustibles fòssils, em sembla pertinent examinar les previsions sobre el nostre futur energètic. Per començar tenim una previsió infal·lible: els combustibles fòssils (a partir d’ara CF) no són infinits, així doncs, tard o d’hora ens veurem forçats a cercar alternatives. Partint d’aquesta premisa, divideixo les previsions en dos grups: les optimistes amb l’actual organització social i el seu respectiu model energètic i les que en són pessimistes. Les previsions optimistes ens diuen que el creixent encariment o escassedat de CF incentivarà la investigació científica i tecnològica que ens obsequiarà indefectiblement amb noves fonts energètiques i una nova tecnologia molt més eficient que ens permetran suplantar els CF còmodament. També hi ha la versió conspirativa que ens diu que ja s’han descobert aquestes miraculoses fonts d’energia i tecnologies, però es mantenen en secret degut a interessos de mercat o altres.

Per altra banda tenim les previsions pessimistes, ja sigui perquè no s’han descobert ni es descobriran fonts d’energia tant “barates” com els CF o perquè ja no disposem de temps suficient per dur a terme una transició energètica que ens permeti mantenir el nostre privilegiat estat del benestar. D’aquestes previsions se’n deriva que no es podrà mantenir la nostra actual opulència consumista ni molt probablement, la nostra superpoblació i grans aglomeracions urbanes.

Sembla curiós el fet que la major part de la nostra societat, començant pels seus dirigents, pensem i actuem ignorant completament o infravalorant els possibles horitzons pessimistes (per poc probables que siguin!), si tenim en compte les seves nefastes consequències. Però en realitat és ben lògic que sigui així ja que ens resulta molt més còmode ser optimistes amb l’actual organització social, que no haver d’assumir que aquesta i el mode de vida que promou—en l’actualitat totalment insostenible—a la llarga podrien resultar ser molt equivocats. Reconèixer tal possibilitat des d’una postura responable ens suposaria haver de canviar moltes coses de les nostres vides i la nostra societat—per tal de fer-les sostenibles a llarg termini—que no ens dóna la gana de canviar. Així doncs, preferim posar-nos una vena als ulls davant el futur que no ens agrada i gaudir del moment present, potser amb la insconscient esperança que en tot cas serien els nostres fills, néts o, encara millor, els nostres desconeguts besnéts—i NO nosaltres—els qui haurien de patir els possibles horitzons pessimistes.